Festa del Comerç Just 2013 a l'Ampolla

Ja fa un temps que els titulars dels diaris ens parlen de crisi, rescat, corrupció, desnonaments i d’altres que ens provoquen un intens desànim al llegir-los. Incongruències constants dia darrera dia, diners públics al servei d’interessos privats i transnacionals campant a l’ample sense cap tipus d’escrúpol ni cap tipus de control i que permeten situacions com la recent de Bangladesh amb més de 500 morts que cobraven 32€ al mes. I a tot això, un missatge unidireccional i repetitiu: no n’hi d’altra, és el que hi ha.

Dons si que n’hi ha d’altres, hi ha alternatives i propostes en sentit positiu per tal de teixir una nova economia que sigui social i solidària, que prioritzi satisfer les necessitats de les persones per damunt de l’enriquiment, que es gestioni democràticament, i que tingui un compromís amb la natura i la societat.

D’aquí aquesta proposta de Comerç Just i consum responsable. Un Comerç Just on no solament uns pocs guanyen, sinó que tothom hi guanya, contribuint d’aquesta manera a evitar desequilibris i injustícies, i que té com a principis: la creació d’oportunitats per a productors en desavantatge econòmica, la retribució digna per el treball, la transparència i la rendició de comptes en les relacions comercials, desenvolupar les capacitats per a una independència de qui produeix, eradicar l’explotació infantil, beneficis socials per a les comunitats productores, respecte al medi ambient i equitat de gènere. En aquest sentit vam realitzar uns tallers amb els alumnes de 3er, 4rt, 5è i 6è de primària. Amb ells vam poder compartir tot el dia i ens vam adonar de que en termes generals, la majoria ja tenen consciència de la correcta utilització dels recursos que tenim com l’aigua, l’electricitat, etc. I també son conscients de la necessitat de reciclar i d’actuar amb un sentit solidari cap a les persones que ens envolten. Precisament d’això es tracta, de sensibilitzar i educar en la responsabilitat que tenim els uns amb els altres, de cuidar-nos, és a dir, d’estimar-nos.

El proper dissabte 18 de maig pel matí, a partir de les 11h i fins a les 14h, a la mateixa plaça podrem gaudir d’entreteniments i actuacions musicals i haurà una fira d’entitats solidàries on está previst que hi participin les entitats: Atzavara-arrels, Juntos Podemos Superarnos, Moviment Cultural Cristià, Mans Unides, A.E. Jordi Pitarque Ciprià, Esplai El Far de l’Associació Cultural Sant Jordi, Missions-Càritas, Intermón-Oxfam i Creu Roja de l’Ampolla. També comptarem amb diverses activitats, un taller de percussió i un concert de músiques del món. I per la tarda a partir de les 16h, els xiquets i xiquetes entre 8 i 12 anys podran participar en una gimcana que es realitzarà davant mateix del saló parroquial (a la terrassa que hi ha dalt de la confraria de pescadors), i que aproparà a tots el funcionament del comerç i l’economia mundial, així com a l’alternativa del comerç just i del consum responsable.

Us esperem a tots i totes el proper dissabte 18 de maig a l’Ampolla, fins aleshores.

Ernest Plans Colomé, president de l’Associació Cultural Sant Jordi

Avui m'he aixecat emprenyat, bisbe Casaldàliga.

Avui m’he aixecat emprenyat, amb el record de la llastimosa notícia del dia d’ahir donant voltes pel meu cap sobre el bisbe Casaldàliga,  un lluitador i defensor dels drets de les persones, un exemple a seguir. Durant el transcurs de la nostra vida se’ns van apareixent al nostre davant fars que ens fan arribar la seva llum per tal de que naveguéssim encertadament i puguem arribar sempre a bon port, dons bé, el bisbe Casaldàliga és un d’aquest fars que se’ns fa arribar per tal d‘ajudar-nos a aconseguir esbrinar els signes dels temps i entendre molt millor el missatge.

No és fàcil posar-se al capdavant d’una lluita on enfront teu tens a multinacionals, tenint en compte tot el poder que acumulen i les males maneres de fer que tenen. Tot s’hi val per arribar allà on volen, passant per damunt de persones, natura i el que faci falta, sempre prima l’eficàcia per damunt de l’eficiència. Aquesta mala praxis ja fa molt de temps que la està patint el bisbe Casaldàliga amb la seva defensa, des de fa ja 40 anys, dels drets dels indis Xavante de Brasil, però especialment la pateix en aquest moments, a causa de les amenaces de mort rebudes que li han fet abandonar temporalment la comunitat on treballa i lluita cada dia  ajudant als camperols a poder tirar endavant i que no siguin engolits per aquests monstres anomenats multinacionals.

El meu respecte i admiració a la feina feta pel bisbe és molt gran, crec que en moments difícils hem de donar recolzament a aquestes grans persones que fan avançar les comunitats a través dels valors universals dels drets humans i la justícia social. Tindre 84 anys i està afectat de  parkinson,  no l’ha fet defallir en la seva lluita, aconseguint que el govern del Brasil retorni les terres als indígenes, els seus legítims propietaris. Gràcies per la teva llum.

Acerca del feminicidio en República Dominicana.

He estado siguiendo diferentes medios de prensa escrita durante estos días en que debido a la celebración del día de la no violencia contra la mujer en República Dominicana, han prosperado sendos y diferentes artículos a raíz de esta lamentable lacra de violencia que ocupa casi a diario los diferentes medios de comunicación del país. Hay opiniones diferentes, aunque todas convergen en tratar de encontrar remedio a esta aberración que golpea constantemente a la mujer dominicana. No voy a entrar en cifras, ahí están, al abasto de cualquier persona que las quiera conocer, han sido publicadas por activa y por pasiva en los diferentes medios de comunicación.

Leí en un artículo unas declaraciones de la Sra. Agnes Mirqueya Mateo Pérez, directora para el Instituto de Investigación y Estudios de Género y Familia de la UASD, donde comentaba que “las mujeres se habían convertido en blanco de rabia, frustración y la incapacidad de algunos hombres para satisfacer necesidades creadas por la sociedad”. Y es en estas seis últimas palabras en las que quiero enfatizar en mi modesta aportación al debate: satisfacer necesidades creadas por la sociedad. Bajo mi punto de vista, ahí yace el embrión del problema. Partiendo del triangulo de Johan Galtung sociólogo y activista por la paz, en donde existe una violencia visible denominada directa y otra invisible compuesta por la violencia cultural y la estructural. En este caso, estaríamos hablando de una violencia cultural que se impone a través de generaciones, fecundando el embrión y haciéndolo cada día más intrínsecamente normalizado en la sociedad que nos ocupa, y que una vez desarrollada esta violencia de carácter invisible,  acaba derivando en una violencia directa, donde aquí sí, desgraciadamente, vemos los resultados del caldo de cultivo que se ha venido desarrollando durante el ciclo, donde aquella fase embrionaria que no percibíamos ya queda lejos y se plasma definitivamente en la visibilidad de los comportamientos violentos.

Dicho de otra manera, no podemos esperar reacciones diferentes a las que se están dando si no ponemos los medios y educamos antes de que sea demasiado tarde. Nadie puede esperar reconducir un hijo en plena adolescencia, cuando en sus primeros años de vida y durante toda su infancia no se han puesto las bases, los cimientos, para que crezca en la dirección apropiada; entonces ya será tarde. Hace pocos días en el décimo cumpleaños de mi sobrina, sonaba una música que a mi modo de pensar no era para aquella generación de niños i niñas, la letra era una agresión continua a la mujer, todo el mundo se la pasaba bien sin pensar en el significado de la letra, pero esa gota malaya, va penetrando día a día hasta formar parte de uno mismo y asumir inconscientemente que: aquí hay unos que dan y otras que reciben.